Entre processos

M’agrada documentar els meus processos creatius. Vaig començar a fer-ho a l’escola, després a casa amb els meus fills, i suposo que el que era un hàbit (d’observació, d’anàlisi, d’estudi, de treball, de reflexió) es va tornar un costum… a més de fotografiar i documentar per escrit alguns dels processos dels cadells, també vaig començar a crear al seu costat, i a documentar els meus processos. Era com si el meu jo racional fos incapaç de comprendre al jo creatiu. Com? De quina manera, amb quin objectiu? Buscant les pistes en els traços, investigant l’arrel pura del què creatiu en el seu llenguatge-catapulta. Amb el seu abans, el seu durant, el seu després. 

El que més m’agrada dels estadis previs, els esbossos, els moments intermitjos del procés creatiu és la pròpia provisionalitat. L’encant de tot allò que està per acabar i que, per tant, encara admet qualsevol possible futur. I els impossibles, també. La visibilitat de l’equívoc, la rectificació, la correcció. L’autoavaluació severa i constant. Infinita i cíclica, com una òrbita. La mirada crítica. La mirada cíclica. La valentia. Una peça inacabada revela inevitablement les nostres febleses. Les nostres frustracions, obsessions. I com aquest gest ens torna humils i sincers i sencers. Un himne a la imperfecció.

A vegades, però, alguns processos no els documento gràficament, ni per escrit. Els reservo una privacitat exquisida. Aquestes peces, normalment, es tornen especials d’alguna manera, com si un pudor primitiu les habités. Silenciós i callat com el reflex de la lluna espurnejant sobre la pell fina del mar ennegrit de nit. En silenci.