Sopars de duro (abans de dormir)

Explicar un sopar de duro. Contar una historia o una argumentació llargues, no mancades de fantasia o d’enginy.

Els membres d’aquest petit clan tenim un tret característic: som animals nocturns. També ho podríem considerar un problema, però certament això seria si fóssim aloses… i nosaltres som mussols. Simplement, tendim a pagar el peatge amb una mica de mandra matinera. Però solem fer-ho gustosament.

Com a bons noctàmbuls, ens agrada sopar tard i estirar tant com podem aquell magnífic moment que es comprèn entre l’havent sopat i el son. Després dels infinits estirarronses sorgits a conseqüència del sopar (el caos a la ciuna, la taula a mig desparar, la mandra que fa posar-se la pasta de dents a la boca i després encara haver de raspallar les dents…), deia que després, just després d’aquella hora infame, busquem una petita estona per a fer cadascú el que li vingui en gana: llegir, jugar, dibuixar, fer ganyotes davant el mirall… però de cop i volta, sempre passa que tots tres ens retrobem espontàniament en algun espai acollidor. I arriba el moment de les confidències, de les preguntes, de les respostes, de posar nom al que ens ha passat durant el dia, al que hem viscut, al que hem sentit.

A aquesta estona la segueix una estona reposada. De mastegar el dia per a digerir-lo. I entretant, ens anem acomodant al món surrealista del somni, ho fem acostant-nos a la son. I sol passar també, que un de nosaltres suggereix una paraula a l’atzar. I un altre en suggereix una altra. I, finalment, el tercer també ho fa. I aleshores, es fa la màgia. Es tracta d’inventar una història molt elaborada, molt detallada, molt (o poc) boja. Cadascú explica la seva. No es pot interrompre la narració, però sí es poden fer preguntes per a aclarir dubtes. Les nostres històries solen ser èpiques, poden ser líriques, solen incloure una mica d’irrealitat i molta incoherència totalment lògica.

I així és com afrontem la nit els animals nocturns. Així és com combatem la foscor. Així és com convidem als somnis a formar part de la nostra intimitat quotidiana nosaltres, els somiatruites. Amb les paraules i les històries. Amb la imaginació encesa.

I no puc evitar pensar que en així és com, en certa manera, rendim tribut als nostres ancestres: als nostres pares i avis amb les seves batalletes, amb les llegendes narrades vora el foc, al nostre Rodari i la seva gramàtica de la fantasia, als trobadors i als joglars. També als poetes, també als MC’s. A les tardes d’estiu de les Aventis (aventures inspirades en històries del cinema d’indis i vaquers, de pirates o aventurers…) a la fresca d’alguna ombra que narraven el meu tiet i els seus amics, on cadascú tenia un paper i explorava, d’aquesta manera, les diferents opcions de vida que la seva incipient pubertat anava descobrint com a possibles.

Així, convertim un hàbit en un ritual. Honrem la tribu. Perpetuem el valor de la paraula viva de tanta veu que té.

I així és, com moltes vegades, acabem rendits. I així com picasso va deixar dit que “La inspiració existeix però ha de trobar-te treballant”, a nosaltres afirmem que la son existeix, però ha d’atrapar-nos que ja estiguem somniant.

Entre processos

M’agrada documentar els meus processos creatius. Vaig començar a fer-ho a l’escola, després a casa amb els meus fills, i suposo que el que era un hàbit (d’observació, d’anàlisi, d’estudi, de treball, de reflexió) es va tornar un costum… a més de fotografiar i documentar per escrit alguns dels processos dels cadells, també vaig començar a crear al seu costat, i a documentar els meus processos. Era com si el meu jo racional fos incapaç de comprendre al jo creatiu. Com? De quina manera, amb quin objectiu? Buscant les pistes en els traços, investigant l’arrel pura del què creatiu en el seu llenguatge-catapulta. Amb el seu abans, el seu durant, el seu després. 

El que més m’agrada dels estadis previs, els esbossos, els moments intermitjos del procés creatiu és la pròpia provisionalitat. L’encant de tot allò que està per acabar i que, per tant, encara admet qualsevol possible futur. I els impossibles, també. La visibilitat de l’equívoc, la rectificació, la correcció. L’autoavaluació severa i constant. Infinita i cíclica, com una òrbita. La mirada crítica. La mirada cíclica. La valentia. Una peça inacabada revela inevitablement les nostres febleses. Les nostres frustracions, obsessions. I com aquest gest ens torna humils i sincers i sencers. Un himne a la imperfecció.

A vegades, però, alguns processos no els documento gràficament, ni per escrit. Els reservo una privacitat exquisida. Aquestes peces, normalment, es tornen especials d’alguna manera, com si un pudor primitiu les habités. Silenciós i callat com el reflex de la lluna espurnejant sobre la pell fina del mar ennegrit de nit. En silenci.

Petits altars creatius.

 

Sempre he sigut de cuidar el detall i l’estètica. La bellesa em fa sentir com a casa.

Però el concepte de bellesa és totalment diferent per a cada individu.

El que a uns sembla bell i evocador, a uns altres els pot semblar estrany o atzarós.

Els que em coneixen saben que no sóc una persona gens mística ni espiritual (en els sentits més clàssics i tòpics de les paraules)… Per això sóc la cap de la tribu i no la fetillera. Procuro, però, ser respectuosa amb totes les opinions i opcions. No crec en energies, ni en déus, no crec en destins, no crec que la nostra sort estigui escrita ni a les estrelles ni als palmells de les nostres mans. Crec que el destí ens el construïm nosaltres des del present. Treballant cada moment des del nostre present. Projectant-nos en el futur i estirant del passat.

Però com tot ésser humà, sóc una animal de costums, amb unes rutines. Intento sortir de la meva zona de comfort sempre que puc, perquè és l’únic lloc on sé que puc créixer, però necessito emportar-me part d’ella en la meva incursió cap a rutes desconegudes per a sentir-me còmode. Sentir que tinc un referent, una guia, un far, un punt d’anclatge. Una evocació o un record que em guiï en ambdues direccions: vers la descoberta i vers el punt de partida (o de retorn).

M’endinso en la meva zona màgica i pantanosa cada vegada que m’obro i rebusco en el meu interior. Per a pintar. Per a escriure. Per a projectar. Per a compartir. I això em fa sentir vulnerable. I això em fa sentir generosa (sobretot amb mi mateixa). Potser per això m’agrada endinsar-me en el procés creatiu poc a poc. Sóc una persona de costums simples, però alguns petits rituals m’ajuden a fer-ho.

Sovint, quan tinc ganes de compartir alguna cosa, d’explorar un eureka, hi ha hagut un detonant. Un record. Una imatge. Una idea. Sigui el que sigui, sempre està relacionat d’una manera o altra amb el meu passat. I m’agrada atribuïr-li algun equivalent físic, tangible, visible.

Amb aquests objectes, i algunes de les meves dèries (els triangles, el número nou, els múltiples de 3…) confecciono petits altars creatius que acompanyen el procés. És com un moment de reflexió prèvia, de trànsit. Buido la meva ment, la desconnecto del present mundà i m’endinso en la zona desconeguda. Possiblement l’orígen d’aquest petit ritual rau en la meva necessitat d’organitzar i endreçar els materials que utilitzaré durant el procés. A poc a poc van començar a créixer i a encabir nous objectes. I així em vaig acostumar a la bellesa. I ara ja no hi vull renunciar.

The indo-european root of the word “art” is “to arrange” or “fit together” (join). In this light, art can be pared down to its most simplistic form. We begin by collecting. Then playing with the materials or objects, organizing them in a variety of ways, making new combinations, trying things, then observing the arrangements we have made. 

Keri Smith. 

Diari de BastArt. Identitat. Part primera.

Qui som? D’on venim? On anem?

Quines són les nostres aspiracions, les nostres experiències, el nostre bagatge?

Amb quins moments del nostre passat ens sentim més connectats?

Amb quines actituds, quines capacitats, quina manera d’afrontar la vida, la bellesa i la realitat?

Quina diferència hi ha entre el nostre aspecte físic, els seus canvis i la transformació interior?

Amb quins elements del nostre passat ens sentim connectats?

Quina és la nostra col·lecció de tresors inútils?

Quin és el seu valor simbòlic, el seu significat? Quanta vida cap en un objecte inanimat?

Totes aquestes preguntes són les que ens fem.

I més. Moltes més.

Gratant dins meu he recordat o redescobert algunes de les coses que sóc.

Les he plasmat en llapis, aquarel·la, collage, lletra. He esclafat flors reivindicant la força i la bellesa d’allò que és efímer.

M’identifico amb el mar, amb el bosc i la ciutat com a temple. Amb els ocells i amb els felins, però també amb els petits tresors inútils que col·lecciono.

M’identifico amb llavors voladores i amb flors. Amb triangles i flames.

Estudis anatòmics, estudis de posició, personatges sense rostre però amb actitud. Amb intenció.

Amb lletres i paraules que em recorden a l’Àngela petita. A l’Àngela que creix.

Amb les cançons que em remouen.

Exercicis on la intenció és explorar, jugar, crear pel gust de crear.

Prioritzant el procés. Aprenent de l’error. Anotant i corregint.

Naveguem, però no a la deriva.

Aquest és el meu recorregut (fins al moment) per la meva identitat.

La propera entrega que parli del diari de BastArt serà a càrrec dels cadells.

La seva identitat des de l’alçada dels seus deu anys.

Però això serà en una altra ocasió

(Continuarà)

Estirant les ales: l’efecte papallona.

 

Trenquem el nostre capoll amb paciència i estirem les ales.

Són noves. Netes. Primes i lleugeres.

Les comencem a batre.

Primer lentament, amb la timidesa de la novetat.

Però de seguida les sentim fortes i sabem que ens podrem enlairar fins on vulguem.

Els cossos es desplacen, i amb ells, l’aire.

L’aire desplaça l’aire i apareixen tèrmiques, petits remolins, imperceptibles a l’ull nu, efímers i secrets.

Cargolant-se, invisibles, pel pur i simple plaer de cargolar-se.

Ens prenem un últim instant i agafem aire abans d’abandonar la nostra llar.

Fem un últim cop d’ull a tot el que deixem enrera: sabem que és possible que no tornem mai al punt de partida.

I comencem a revolotejar alegrement ballant amb la llum del sol i els remolins tèrmics.

Esperem que disfruteu del vol tant com nosaltres.