Diari de BastArt. Identitat. Part primera.

Qui som? D’on venim? On anem?

Quines són les nostres aspiracions, les nostres experiències, el nostre bagatge?

Amb quins moments del nostre passat ens sentim més connectats?

Amb quines actituds, quines capacitats, quina manera d’afrontar la vida, la bellesa i la realitat?

Quina diferència hi ha entre el nostre aspecte físic, els seus canvis i la transformació interior?

Amb quins elements del nostre passat ens sentim connectats?

Quina és la nostra col·lecció de tresors inútils?

Quin és el seu valor simbòlic, el seu significat? Quanta vida cap en un objecte inanimat?

Totes aquestes preguntes són les que ens fem.

I més. Moltes més.

Gratant dins meu he recordat o redescobert algunes de les coses que sóc.

Les he plasmat en llapis, aquarel·la, collage, lletra. He esclafat flors reivindicant la força i la bellesa d’allò que és efímer.

M’identifico amb el mar, amb el bosc i la ciutat com a temple. Amb els ocells i amb els felins, però també amb els petits tresors inútils que col·lecciono.

M’identifico amb llavors voladores i amb flors. Amb triangles i flames.

Estudis anatòmics, estudis de posició, personatges sense rostre però amb actitud. Amb intenció.

Amb lletres i paraules que em recorden a l’Àngela petita. A l’Àngela que creix.

Amb les cançons que em remouen.

Exercicis on la intenció és explorar, jugar, crear pel gust de crear.

Prioritzant el procés. Aprenent de l’error. Anotant i corregint.

Naveguem, però no a la deriva.

Aquest és el meu recorregut (fins al moment) per la meva identitat.

La propera entrega que parli del diari de BastArt serà a càrrec dels cadells.

La seva identitat des de l’alçada dels seus deu anys.

Però això serà en una altra ocasió

(Continuarà)

Estirant les ales: l’efecte papallona.

 

Trenquem el nostre capoll amb paciència i estirem les ales.

Són noves. Netes. Primes i lleugeres.

Les comencem a batre.

Primer lentament, amb la timidesa de la novetat.

Però de seguida les sentim fortes i sabem que ens podrem enlairar fins on vulguem.

Els cossos es desplacen, i amb ells, l’aire.

L’aire desplaça l’aire i apareixen tèrmiques, petits remolins, imperceptibles a l’ull nu, efímers i secrets.

Cargolant-se, invisibles, pel pur i simple plaer de cargolar-se.

Ens prenem un últim instant i agafem aire abans d’abandonar la nostra llar.

Fem un últim cop d’ull a tot el que deixem enrera: sabem que és possible que no tornem mai al punt de partida.

I comencem a revolotejar alegrement ballant amb la llum del sol i els remolins tèrmics.

Esperem que disfruteu del vol tant com nosaltres.