Petits altars creatius.

 

Sempre he sigut de cuidar el detall i l’estètica. La bellesa em fa sentir com a casa.

Però el concepte de bellesa és totalment diferent per a cada individu.

El que a uns sembla bell i evocador, a uns altres els pot semblar estrany o atzarós.

Els que em coneixen saben que no sóc una persona gens mística ni espiritual (en els sentits més clàssics i tòpics de les paraules)… Per això sóc la cap de la tribu i no la fetillera. Procuro, però, ser respectuosa amb totes les opinions i opcions. No crec en energies, ni en déus, no crec en destins, no crec que la nostra sort estigui escrita ni a les estrelles ni als palmells de les nostres mans. Crec que el destí ens el construïm nosaltres des del present. Treballant cada moment des del nostre present. Projectant-nos en el futur i estirant del passat.

Però com tot ésser humà, sóc una animal de costums, amb unes rutines. Intento sortir de la meva zona de comfort sempre que puc, perquè és l’únic lloc on sé que puc créixer, però necessito emportar-me part d’ella en la meva incursió cap a rutes desconegudes per a sentir-me còmode. Sentir que tinc un referent, una guia, un far, un punt d’anclatge. Una evocació o un record que em guiï en ambdues direccions: vers la descoberta i vers el punt de partida (o de retorn).

M’endinso en la meva zona màgica i pantanosa cada vegada que m’obro i rebusco en el meu interior. Per a pintar. Per a escriure. Per a projectar. Per a compartir. I això em fa sentir vulnerable. I això em fa sentir generosa (sobretot amb mi mateixa). Potser per això m’agrada endinsar-me en el procés creatiu poc a poc. Sóc una persona de costums simples, però alguns petits rituals m’ajuden a fer-ho.

Sovint, quan tinc ganes de compartir alguna cosa, d’explorar un eureka, hi ha hagut un detonant. Un record. Una imatge. Una idea. Sigui el que sigui, sempre està relacionat d’una manera o altra amb el meu passat. I m’agrada atribuïr-li algun equivalent físic, tangible, visible.

Amb aquests objectes, i algunes de les meves dèries (els triangles, el número nou, els múltiples de 3…) confecciono petits altars creatius que acompanyen el procés. És com un moment de reflexió prèvia, de trànsit. Buido la meva ment, la desconnecto del present mundà i m’endinso en la zona desconeguda. Possiblement l’orígen d’aquest petit ritual rau en la meva necessitat d’organitzar i endreçar els materials que utilitzaré durant el procés. A poc a poc van començar a créixer i a encabir nous objectes. I així em vaig acostumar a la bellesa. I ara ja no hi vull renunciar.

The indo-european root of the word “art” is “to arrange” or “fit together” (join). In this light, art can be pared down to its most simplistic form. We begin by collecting. Then playing with the materials or objects, organizing them in a variety of ways, making new combinations, trying things, then observing the arrangements we have made. 

Keri Smith. 

Diari de BastArt. Identitat. Part primera.

Qui som? D’on venim? On anem?

Quines són les nostres aspiracions, les nostres experiències, el nostre bagatge?

Amb quins moments del nostre passat ens sentim més connectats?

Amb quines actituds, quines capacitats, quina manera d’afrontar la vida, la bellesa i la realitat?

Quina diferència hi ha entre el nostre aspecte físic, els seus canvis i la transformació interior?

Amb quins elements del nostre passat ens sentim connectats?

Quina és la nostra col·lecció de tresors inútils?

Quin és el seu valor simbòlic, el seu significat? Quanta vida cap en un objecte inanimat?

Totes aquestes preguntes són les que ens fem.

I més. Moltes més.

Gratant dins meu he recordat o redescobert algunes de les coses que sóc.

Les he plasmat en llapis, aquarel·la, collage, lletra. He esclafat flors reivindicant la força i la bellesa d’allò que és efímer.

M’identifico amb el mar, amb el bosc i la ciutat com a temple. Amb els ocells i amb els felins, però també amb els petits tresors inútils que col·lecciono.

M’identifico amb llavors voladores i amb flors. Amb triangles i flames.

Estudis anatòmics, estudis de posició, personatges sense rostre però amb actitud. Amb intenció.

Amb lletres i paraules que em recorden a l’Àngela petita. A l’Àngela que creix.

Amb les cançons que em remouen.

Exercicis on la intenció és explorar, jugar, crear pel gust de crear.

Prioritzant el procés. Aprenent de l’error. Anotant i corregint.

Naveguem, però no a la deriva.

Aquest és el meu recorregut (fins al moment) per la meva identitat.

La propera entrega que parli del diari de BastArt serà a càrrec dels cadells.

La seva identitat des de l’alçada dels seus deu anys.

Però això serà en una altra ocasió

(Continuarà)